04
maig
maig
- 4 de maig de 2026
Col: CAT 000214
Estic a la vostra disposició al 610 999 012
Què passa al teu cosa quan el deixes i com com evitar l’efecte rebot sense dependre del fàrmac.
Et fa por deixar Ozempic i recuperar el pes? Ozempic pot ajudar-te a començar, però no t’ensenya a sostenir el canvi. La clau és treballar la sacietat, l’alimentació i la massa muscular per evitar l’efecte rebot.
Contenidos
Aquest article no està escrit per recomanar ni per demonitzar Ozempic.
Cada vegada més persones busquen com deixar Ozempic sense efecte rebot i evitar recuperar el pes. Però la clau no està només en el fàrmac, sinó en com es treballen la sacietat, l’alimentació i la massa muscular durant el procés.
Parlar d’aquest tema significa, en certa manera, anar una mica a contracorrent. Seria més fàcil evitar-lo o posicionar-se en un extrem, però no seria honest.
La meva intenció no és generar més soroll, sinó ajudar-te a entendre què està passant i que, si estàs utilitzant aquest medicament o estàs valorant fer-ho amb el teu metge, ho facis amb responsabilitat, criteri i una base nutricional que et permeti no cronificar el tractament.
Perquè Ozempic pot ser una ajuda, però si durant el tractament no fas el treball nutricional necessari, el risc no és només el rebot. També pot ser un risc per a la teva salut: pot afectar la teva massa muscular, la teva immunitat, la salut dels teus ossos i fins i tot la teva vesícula. I, a més, pots trobar-te sense eines per sostenir el canvi quan el deixis.
Jo sóc nutricionista, no metgessa. No prescric Ozempic ni em correspon decidir qui l’ha de prendre. La meva feina és ajudar-te a millorar la teva salut a través de l’alimentació, l’estil de vida i una estratègia nutricional ben plantejada.
A la meva consulta no solen venir persones que volen perdre 5 kg “per a l’estiu”. Em consulten persones amb malalties associades, problemes digestius, alteracions hormonals, menopausa, tractaments oncològics previs o una resistència real a perdre pes.
I quan parlem de resistència real, sobretot en dones, l’explicació no es pot quedar en “falta de voluntat”. Moltes persones arriben cansades d’haver-ho intentat tot: dietes rígides, restriccions, més proteïna, menys hidrats, més exercici… Però en etapes com la menopausa, quan augmenta la gana i baixa la sacietat, sostenir aquest esforç o aquestes estratègies rígides es fa molt més difícil.
Hi ha dones que mengen raonablement bé, es cuiden, fan esforços reals i, tot i així, senten que el seu cos no respon.
Això passa sovint en etapes de canvi hormonal, com la menopausa. I pot ser encara més brusc quan parlem de menopausa induïda després d’un càncer de mama o després de determinats tractaments hormonals.
En aquests casos poden coincidir diversos factors: menor sensibilitat a la insulina, més facilitat per acumular greix visceral, pitjor resposta al dèficit calòric, més cansament, pitjor descans, menor sacietat i més gana emocional o cerebral.
I això desmotiva. Molt.
Perquè quan una persona s’esforça i no veu resultats, acaba pensant que el problema és ella. Que no té disciplina. Que no ho fa prou bé.
Però moltes vegades el problema no és la manca d’esforç. És que el terreny metabòlic és més difícil.
Per això no podem frivolitzar amb aquest tema. Ni dir alegrement que aquests fàrmacs són “dolentíssims”, però tampoc sostenir-los com el miracle. Hi ha persones que realment ho passen malament amb el pes, amb la gana, amb l’ansietat pel menjar i amb la frustració de no obtenir resultats. No podem oblidar que són fàrmacs i que el seu ús s’ha de fer sota el control d’un metge especialista en el tema.
La qüestió no és jutjar. La qüestió és acompanyar bé.
Vull explicar-te una cosa des de la part personal.
Jo mateixa convisc amb una genètica obesogènica. Des de petita em vaig adonar que el meu metabolisme no era igual que el d’altres nenes: jo engreixava amb més facilitat.
Aquesta va ser una de les raons per les quals vaig estudiar la carrera de Dietètica i Nutrició. Volia entendre com impacta el que mengem en la salut i per què alguns cossos responen de manera tan diferent.
Amb el temps, també vaig entendre que la carrera m’havia donat unes bases molt importants, però molt orientades a l’àmbit hospitalari. Jo necessitava ampliar la mirada cap al que anomeno “la nutrició del carrer”: la que acompanya persones en el seu dia a dia, amb símptomes persistents, canvis hormonals, dificultats digestives, resistència a perdre pes i estils de vida complexos.
Per això, l’any 2000 vaig començar a formar-me en Nutrició Ortomolecular, al mateix temps que treballava en un centre mèdic on fèiem valoracions del metabolisme amb calorimetria indirecta. Més endavant va arribar la PNI i, posteriorment, el Màster Oficial en Nutrigenòmica i Nutrició Personalitzada.
Quan em vaig fer el test nutrigenètic, vaig veure reflectida de manera molt clara la meva biologia i el meu metabolisme: no només en relació amb la predisposició a l’augment de pes, sinó també amb aspectes de nutrigenètica, detoxificació hepàtica i metabolisme d’estrògens, un altre tema clau en moltes dones.
Aquell test no va ser una etiqueta. Va ser una explicació.
I va reforçar una cosa que veig cada dia a consulta:
No tot és disciplina; moltes vegades és biologia.
La genètica no és una condemna. És informació per prendre millors decisions.
Treballo com a nutricionista a Barcelona i també faig consulta com a nutricionista online, acompanyant persones amb problemes digestius, menopausa o resistència a la pèrdua de pes.
Precisament per això, quan parlem d’Ozempic, prefereixo allunyar-me dels extrems: ni demonitzar-lo ni vendre’l com una solució màgica. Per a mi, el focus està en com acompanyar bé la persona perquè pugui recuperar autonomia, construir hàbits sostenibles i no viure el tractament com l’únic suport del canvi.
Ozempic és el nom comercial de la semaglutida, un fàrmac que pertany al grup dels agonistes del GLP-1.
Tot i que moltes persones parlen d’Ozempic com “semaglutida per perdre pes”, és important recordar que s’ha d’utilitzar sempre sota indicació i seguiment mèdic.
La semaglutida actua imitant una hormona natural implicada en la regulació de la gana, la glucosa, la insulina, el buidatge gàstric i la sacietat.
Hi ha altres fàrmacs dins d’aquesta mateixa família o relacionats amb aquesta via metabòlica, com ara:
De manera simplificada, aquests tractaments poden provocar:
Però l’efecte més important no està només a l’estómac. Està al cervell.
A nivell de l’hipotàlem, una zona clau en la regulació de la gana, el GLP-1 modula senyals relacionats amb la gana i la sacietat.
A la pràctica, actua sobre tres grans àrees:
També interactua amb hormones com:
Per això moltes persones diuen:
“Per fi no estic pensant tot el dia en menjar”.
I això, per a algú amb molta ansietat alimentària, pot ser un descans enorme.
Aquí hi ha una de les claus: si el fàrmac fa tot això per tu, pots menjar menys sense esforçar-te, tenir menys antulls i sentir més control espontani.
Però això no vol dir que estiguis aprenent a regular la teva gana.
Si durant el tractament no treballes la teva alimentació, la teva massa muscular, els teus horaris i la teva sacietat conscient, el teu sistema intern de regulació no s’entrena.
Per això, quan el retires, pot passar que:
I aquí és on moltes persones senten que “sense Ozempic no poden”.
Per això l’objectiu no hauria de ser eliminar completament la gana, sinó aconseguir la dosi justa, sempre indicada i supervisada pel metge, per reduir l’ansietat, millorar la sacietat i permetre que la persona pugui prendre millors decisions alimentàries.
De vegades se senten comentaris del tipus: “em poso una mica més de dosi per tenir menys gana i aprimar-me més ràpid”. Això no és una estratègia: és una imprudència. La dosi sempre ha d’estar indicada i supervisada pel metge.
Perquè si la gana desapareix completament, apareix un altre problema.
Quan no tens gana, no tries millor. Moltes vegades tries allò més fàcil, més ràpid o més apetible. I això no sempre coincideix amb allò més nutritiu.
Quan una persona té poca gana, no sol pensar: “em prepararé una bona ració de proteïna amb verdura i una font d’hidrat de carboni adequada”.
Moltes vegades acaba prenent qualsevol cosa: una galeta, un cafè, una mica de pa, alguna cosa dolça, alguna cosa ràpida.
I aquí comença el risc.
Perquè si durant el tractament menges poc i, a més, menges malament, pots perdre pes, sí. Però també pots perdre múscul, energia, salut digestiva i capacitat metabòlica.
Perdre pes no sempre significa millorar.
Aquest és un dels riscos més importants.
Si una persona pren Ozempic, menja poc, no prioritza la proteïna i no entrena força, una part important del pes perdut pot venir de la massa muscular.
I això és un problema.
La massa muscular no serveix només per “estar tonificada”. És un òrgan metabòlic. Ajuda a regular la glucosa, sosté la despesa energètica, millora la sensibilitat a la insulina i protegeix davant el rebot.
Si perds múscul:
Per això, durant el tractament, la nutrició no és un complement decoratiu. És la base que determinarà si el resultat es manté o si es converteix en una dependència.
Ozempic pot donar-te una treva amb la gana, però no t’educa per sostenir el canvi.
No pot fer per tu el treball més important:
Si això no es practica durant el tractament, quan el deixes torna la gana, torna l’impuls i torna el patró anterior.
I llavors apareix la sensació que “sense Ozempic no puc”.
Fer servir Ozempic sense treballar la base nutricional és com demanar diners al banc sense tenir un pla per tornar-los.
Al principi t’ajuda. Et dona aire. Et permet avançar.
Però si no reorganitzes els teus hàbits, la teva alimentació, la teva massa muscular i la teva relació amb la gana, pots acabar sentint que sempre estàs en deute amb ell.
Que no el pots deixar.
Que si el deixes, tot torna.
Que depens d’aquesta ajuda per mantenir-te.
I aquest no hauria de ser l’objectiu.
L’objectiu hauria de ser que, mentre el fàrmac ajuda a reduir l’ansietat, tu aprenguis a sostenir el canvi amb educació nutricional i estratègia.
Sense alarmisme, però amb responsabilitat.
Quan la pèrdua de pes és molt ràpida o no està ben acompanyada, poden aparèixer problemes. No perquè el fàrmac sigui “dolent”, sinó perquè el context no està ben treballat o la dosi no és l’adequada.
Entre els més freqüents:
Aquests últims símptomes poden aparèixer per mala tolerància al tractament o per estar utilitzant una dosi més alta de la necessària.
Això passa, sobretot, quan es combinen:
Per això no convé banalitzar aquests tractaments ni tractar-los com si fossin un suplement de moda.
Abans de començar, especialment en persones amb antecedents digestius, vesícula, dolor abdominal, alteracions metabòliques o malalties associades, és important que el metge valori bé el cas.
I durant el tractament, la part nutricional no és opcional. És el que marca la diferència entre perdre pes… o perdre salut.
Si una persona vol deixar Ozempic, la pregunta no hauria de ser només: “quan el deixo?”.
La pregunta hauria de ser:
Estic preparada per sostenir la meva sacietat sense ell?
I aquí entra el treball nutricional.
La proteïna ha d’estar present en cada àpat principal. No es tracta de menjar més sense sentit, sinó d’assegurar que, encara que hi hagi menys gana, el cos rep el que necessita.
El seu paper és doble: ajuda a protegir la massa muscular i afavoreix la sacietat. A més, la proteïna estimula hormones com el GLP-1 i el PYY de manera natural, implicades en la regulació de la gana.
És a dir, part d’aquest efecte saciant també el pots treballar, en menor mesura, a través de l’alimentació.
La fibra ajuda a millorar la sacietat, el trànsit intestinal i la salut de la microbiota. Però s’ha d’ajustar segons la tolerància digestiva, especialment en persones amb inflor, gasos, SIBO o còlon irritable.
No tot és treure hidrats. De fet, moltes persones amb Ozempic entren en una mena de “keto involuntària”: mengen tan poc que redueixen massa els hidrats de carboni, i després apareix fatiga, irritabilitat o més ansietat.
Cal escollir bé les fonts i les quantitats.
No és negociable. Si volem evitar el rebot, cal protegir el múscul.
Caminar està bé, però no substitueix l’estímul muscular.
Cal aprofitar aquesta etapa per practicar hàbits que després seran clau:
Perquè aquesta pràctica et donarà una base per quan deixis el tractament. L’impuls pot tornar, però si durant aquest procés has entrenat la pausa, l’escolta corporal i la presa de decisions conscient, tindràs més eines per sostenir el canvi sense dependre únicament del fàrmac.
La meva funció no és dir-te si has de prendre Ozempic o no. Això pertany a l’àmbit mèdic, amb professionals especialitzats.
La meva funció és ajudar-te perquè, si l’estàs prenent, ho facis tan bé com sigui possible des del punt de vista nutricional.
Perquè no perdis múscul.
Perquè no mengis qualsevol cosa.
Perquè no en depenguis eternament.
Perquè aprenguis a regular la teva sacietat.
Perquè, quan arribi el moment de desescalar, puguis continuar sola.
Perquè l’objectiu no hauria de ser viure amb la gana apagada artificialment.
L’objectiu hauria de ser recuperar una relació amb el menjar que puguis sostenir.
No es tracta d’estar a favor o en contra.
Es tracta de ser honestos.
Ozempic pot ser una eina útil en persones ben seleccionades, amb indicació mèdica i amb un context metabòlic que ho justifiqui.
Però si no s’acompanya de nutrició, educació alimentària, força i treball de sacietat, pot convertir-se en una ajuda que no saps deixar anar.
I aquí apareix el rebot.
Per això, si estàs prenent Ozempic i et fa por deixar-lo, necessites estratègia.
No necessites que et jutgin. Necessites que t’ensenyin a fer els deures mentre encara tens aquesta ajuda.
Perquè Ozempic pot ajudar-te a començar. Però la nutrició i l’exercici són el que et permeten continuar.
Sí. En retirar l’efecte del fàrmac sobre la gana, el cos recupera progressivament els seus senyals de gana. Per això és clau haver treballat la sacietat durant el tractament.
Es pot reduir molt el risc, però no depèn només del fàrmac. Depèn de si durant el procés has treballat la teva alimentació, la teva massa muscular, la teva digestió i la teva regulació de la gana.
Pot passar si no s’acompanya de prou proteïna, entrenament de força i una pauta nutricional adequada. No és només el fàrmac, sinó el context en què s’utilitza.
No es tracta de menjar menys, sinó de menjar millor: en aquesta fase cal prioritzar sempre la proteïna, mantenir una estructura d’àpats, incloure fibra ben tolerada i no eliminar grups d’aliments sense criteri.
La dosi l’ha d’indicar sempre el teu metge. Des de l’enfocament nutricional, la meva recomanació és que l’objectiu no hauria de ser anul·lar completament la gana, sinó reduir l’ansietat i millorar la sacietat prou com per poder seguir una alimentació adequada per a tu.
Fer servir aquest tipus de fàrmac hauria de ser una ajuda per menjar millor, no una manera de deixar de menjar. La dosi ideal no és la que et treu tota la gana, sinó la que et permet tenir gana fisiològica, escollir amb criteri i construir hàbits que puguis mantenir després.
Aquest article és la primera part: entendre per què pot aparèixer el rebot i per què la nutrició ha d’acompanyar el tractament.
En el pròxim article t’explicaré com reeducar la teva sacietat després d’Ozempic, amb estratègies concretes per treballar proteïna, fibra, horaris, massa muscular i gana real.
Si estàs prenent Ozempic o estàs pensant a deixar-lo, i et preocupa recuperar el pes, aquest és el moment de treballar bé la teva estratègia nutricional.
A consulta podem valorar:
Si estàs buscant un nutricionista a Barcelona o una consulta de nutricionista online, puc ajudar-te a dissenyar una estratègia adaptada al teu metabolisme, al teu moment hormonal, a la teva digestió i a la teva relació amb el menjar.
El meu objectiu no és que depenguis d’una dieta ni d’un fàrmac.
El meu objectiu és ajudar-te a entendre el teu cos, recuperar la teva sacietat i poder sostenir els teus resultats amb més autonomia.
Pots contactar amb mi AQUÍ per valorar el teu cas i veure quina és la millor estratègia per a tu.
Soc Gemma Morales, nutricionista a Barcelona i online, especialitzada en menopausa, nutrició digestiva, oncologia, resistència a la pèrdua de pes i nutrició personalitzada.
Treballo amb un enfocament integratiu que combina nutrició clínica, PNIE i nutrigenòmica, acompanyant persones que necessiten millorar la seva salut des d’una estratègia adaptada a la seva biologia, al seu context hormonal i al seu estil de vida.
